Andorra és diferent, és veritat; sorpren que en un país d’Europa hi hagi una situació de mitjans massius tan especial. Un sol canal de televisió gairebé sense audiència (llevat l’informatiu, ha sortit quart a les estadístiques de l’últim Observatori Andorrà del 2007, quan no tots tenien encara Telecinco), algunes ràdios el major atractiu de les quals són els enllaços a les emissores espanyoles de catalunya Ràdio i Los 40 principales (mateix estudi) i només dos periòdics de pagament i dos gratuïts conformen una oferta mediàtica que, almenys, pot considerar-se particular.

I les empreses andorranes i les seves necessitats de màrqueting i comunicació que no troben solució a manifests problemes de competitivitat, problemes que una pretensiosa llei anti-intrusisme no soluciona ni solucionarà perquè no lliga les mans dels consumidors, qui saben que després del riu Runer i al nord del Pas de la Casa s’obre un món d’ofertes infinites, desitjós de servir-los.

I en aquesta conjuntura Internet, que ofereix per primera vegada eines tan poderoses com els mitjans massius, idònies per parlar en les oïdes de cadascun dels consumidors aquí i allà que, sí, senten aquesta veu familiar. A més són eines gratuïtes (o gairebé), ubiqües, fàcils d’aprendre a utilitzar i escalables, perfectes per arribar als setanta mil que som en perfectes condicions i a un món que té les portes obertes.

Només fa falta entrar a Facebook i cada vegada més a Twitter o a Foursquare per veure com Andorra de a poc es fa present en el sector. Les grans superfícies conviuen i competeixen amb botigues familiars “ateses pel seu amos” en plataformes globals de centenars de milions d’usuaris, on fins i tot poden competir amb altres empreses globals, sense necessitat de lleis proteccionistes i anti-consumidor. Un hotel de parròquia alta que arriba al sofà dels seus clients mentre discuteixen la destinació de les seves vacances, un shopping de l’avinguda Meritxell que ofereix la seva oferta diferenciadora a un usuari que consulta el seu iPhone a la porta d’El Corte Inglés de Madrid o Valladolid, una estació d’esquí que pot parlar amb esquiadors en 40 idiomes amb només fer un clic i microempreses sense pressupost per a publicitat que arriben en òptimes condicions al seu públic local són la mostra que Andorra ja està a la xarxes.

Internet i les xarxes socials són un tsunami que devoren els pressupostos publicitaris a tot el món i canvia l’acte de comprar, i en això no som diferents encara que, afortunadament per a un país com el nostre, posa en igualtat de condicions a les nostres pimes al costat de les grans multinacionals, davant un consumidor que ja no creu en la publicitat. Casos d’èxit? Milers, i estan documentats. Només és una qüestió de mirar al món.

 

By | 2011-01-11T18:30:29+00:00 enero 11th, 2011|Blog|