Confesso que vaig ser el primer sorprès quan la setmana passada va arribar, sense previ avís ni promoció, la notificació a tots aquells que s’havien apuntat per ser els primers a tenir oficialment Spotify al nostre país.

Als que ho tenim fa anys, per mètodes més o menys informals, no ens sorprèn la febre que aquí s’ha desfermat des de la seva sortida: Spotify és molt més que “música online”, és un canvi radical en el paradigma del consum de productes culturals.

Nascut fa 5 anys a Suècia, Spotify és un dels serveis que tots alguna vegada havíem pensat que era “un servei que hauria d’existir i que ningú havia inventat”: la possibilitat de tenir una infinita quantitat de cançons, perfectament classificades i íntegrament en línia, “en el núvol”. Això, que sembla simplement un pas més en la ubiqüitat dels continguts a internet, és en realitat l’acta de extremunció de qualsevol suport físic a la indústria cultural i quelcom força semblant a la fi de la pirateria.

Spotify, que no casualment està recolzada per quatre de les majors distribuïdores del món de la música, és la perfecta combinació de P2P i streaming, sumant tota la força de la dinamització social de continguts. Només cal descarregar-se un instal·lador de la web oficial (www.spotify.com/ad) i, després d’un parell de clics, l’usuari no només té un jukebox de més de 4 milions de cançons, sinó que a més queda vinculat als seus contactes de Facebook, amb la possibilitat de publicar opinions sobre les cançons, al mateix temps que les escolta, a les principals xarxes socials. També pot recomanar aquestes cançons als seus contactes de manera privada o crear llistes de reproducció. Tot això gratis i legal.

Però el veritablement revolucionari del model Spotify és que ja no cal “tenir” alguna cosa per poder consumir-la. Hem passat en poc més de 20 anys del disc de vinil i el casset al CD, d’allí al mp3 al nostre ordinador i, finalment, a un sistema com Spotify en què el nostre dispositiu ja ni allotja el simple arxiu, el qual es reprodueix a milions d’usuaris en temps real, i això ja es pot traslladar-se a les pel·lícules (Apple TV i Netflix) i als llibres (Google Books). S’ha tornat a repetir el procés que va acabar amb els toms de l’Enciclopèdia Britànica en mans del CD de Microsoft Encarta, i la fi d’aquest en mans de la insuperable i immaterial Wikipedia.

És la veritable “vida virtual”, còmoda, econòmica i ubiqua mentre l’altre costat a ningú se li acudeixi tancar l’aixeta de la informació, una hipòtesi improbable però no impossible. Però, mentrestant, gaudim de la interminable discoteca de Spotify, ara també a Andorra.

By | 2012-11-20T08:45:46+00:00 noviembre 20th, 2012|Blog|